La gravació musical
Des que Edison, l'any 1877, aconseguira gravar el so en el seu fonògraf fins als últims invents tecnològics que permeten la gravació i reproducció musical, s'ha recorregut un llarg camí sense el qual resulta impossible comprendre la història contemporània de la música.
Índex:
Saber més
* dels CD al DVD
Glossari
* Acústica
* CD
* MP3
La música gravada
El nivell actual de difusió de la música té el seu origen en les tècniques de gravació de so. Thomas A. Edison va ser el primer que va aconseguir, en 1877, gravar el so en un aparell que va cridar fonògraf. Més tard va arribar el gramòfon, que en compte de cilindres utilitzava discos i, ja en els anys 30, la cinta magnètica.
Fins a l'any 1982, que es va presentar el compact-disc, tots els sistemes de gravació i reproducció, és a dir, discos i cassets, eren analògics, açò és, les ones sonores es traduïen en impulsos elèctrics. Des d'eixa data, la gravació i reproducció del so utilitza el sistema digital, pel que les ones sonores es traduïxen a codis numèrics en el llenguatge binari dels ordinadors, la qual cosa permet la seua manipulació informàtica i una reproducció molt més pura del so original.
Gravar un disc n'és un procés complex en què intervenen molts professionals especialitzats. En els nostres dies el procés de gravació està patint profundes transformacions com a conseqüència de l'aparició de la tecnologia digital i la informàtica musical, que permeten a qualsevol músic realitzar una part del procés en el seu propi estudi casolà, bolcant després tota la informació electrònica en l'estudi professional, amb la qual cosa això suposa d'estalvi en temps i costos econòmics. El decisiu pas de gravar cançons, que abans era la frontera professional de qualsevol grup musical, hui està a l'abast de qualsevol.
Imatge:
Discos de vinil, compactes i cassets.
